De noticies dels diaris:
“A alguns països asiàtics (la Xina, Vietnam i Corea del Sud) hi ha el costum de menjar carn de gos i de gat. També a altres parts del món hi ha aquest costum, inclosa Europa, on se’n van menjar fins a començaments del segle XX. A França fins i tot hi havia carnisseries específiques on es venia carn de gos:
A la Xina es maten anualment uns 20 milions de gossos i uns 4 milions de gats per a aquesta pràctica.
Gossos engabiats destinats a la matança pel menjar de les persones, en un marcat de la Xina
Des de fa pocs dies (primers de maig), davant la sospita de que el brot de l’actual pandèmia fos degut a que el virus Covid19 hagués fet el salt als humans des d’un animal exòtic dels que es venen a un mercat de Wuhan, el Govern xines s’ha vist en l’obligació de posar límits als mercats d’animals vius i prohibir expressament el consum de carn d’animals salvatges, com el pangolí, la serp o la civeta. El veto oficial ha afectat també a gossos i gats, que a partir d’ara podrien quedar definitivament prohibits pel consum.“
És una noticia molt important que en països asiàtics es vagi acabant amb aquesta pràctica cruel i violenta que tan patiment produeix a milions d’animals. Com quasi sempre el desencadenant final ha sigut per protegir els interessos dels humans davant l’afectació del Covid19, i no perquè es poses en valor la vida dels animals, ni per compassió, ni per justícia (encara que és veritat que des de fa anys hi ha una gran pressió des de una part important de població del país perquè es prohibeixin aquestes pràctiques). Però molt benvinguda sigui aquesta transcendental decisió que fa un pas més, un pas molt gran cap a la defensa i la dignitat dels animals.
Que el tracte que donem als animals es una qüestió que a la majoria de la gent ens comporta malestar ètic es pot comprovar, per exemple, quan des de la nostra cultura veiem amb dolor com a d’altres es mengen els gossos i els gats, animals que per nosaltres moltes vegades són part de les nostres famílies. En general això es una gran incoherència, perquè la única diferencia que hi ha entre els animals que nosaltres matem per menjar-nos-els i els que es mengen a altres societats, es la de l’espècie, i aquest no es un valor transcendent per valorar la ètica del que els hi fem.
En aquesta qüestió es fan valoracions diferents de qüestions anàlogues, i generalment aquesta incoherència es resol amb justificacions que tenen l’aixopluc de la nostra societat que banalitza i menysprea el patiment dels animals.
